"Coses a fer perquè m'escoltin: despullar-me, morir" pot ser – i és – un divertiment poètic, un recull de converses, una expressió de la por, un crit d'ajuda, una imatge que es posa en moviment amb un motor clar: quatre noies han posat una bomba. Fa 24 hores que s'han tancat i és a l'últim moment, una hora abans de l'explosió, que obren les portes, donant així l'oportunitat de fer una roda de premsa, decidides a explicar què és el que pretenen.

Com a equip volem allunyar-nos al màxim dels tòpics que envolten un tema tan complex com és la violència, el canvi i la revolució. No només parlarem de les problemàtiques de les quals totes en som conscients: masclisme, canvi climàtic, bretxa generacional, atur, desajustos adquisitius, corrupció, etc. Considerem que s'ha instal·lat una mirada envers el món on la reivindicació és la naturalitat i ens preguntem obertament: què queda quan ja no esperes que res d'això tingui una solució? Volem fer un espectacle rupturista amb els tòpics i on es pugui oferir un debat propi sobre com afrontem la violència tan socialment com a escala individual.

"Coses a fer perquè m'escoltin: despullar-me, morir" té una voluntat política clara, però sobretot te un punt d'autocrítica en les mateixes intèrprets: ens preguntem sovint quina de nosaltres, fora de la ficció, seria capaç de donar la seva vida per generar el canvi definitiu.