En un concert acústic de Fernando Alfaro t’hi pots trobar qualsevol cosa: revelacions inesperades, cançons de la seva trajectòria en solitari, històries esbojarrades, peces de Chucho i Surfin’ Bichos (n’és líder i compositor a totes dues bandes), i fins i tot alguna versió aliena —sorprenent, emotiva o delirant.
Aquesta successió de hits de culte, dels quals gairebé mai no en falta cap, obre també la porta a descobriments: cançons amagades d’una carrera tan llarga (38 anys ben plens) com fructífera (més de 250 cançons). Hi trobem de tot: des del més íntim i emocional fins al punk rock petaner interpretat només amb una guitarra acústica i aquella veu capaç de ser tan aspra com acariciant.
El mateix Alfaro ho va resumir en un concert de fa uns quants anys:
«Doncs així és com vaig compondre en el seu dia les cançons, amb guitarra i veu, imaginant-me la resta, escoltant-la al meu cap, o fent-la sonar amb l’acústica. I moltes vegades les cantava així cap endins, com imaginant-me també la veu… Així que si ara començo, sense adonar-me’n, a imaginar-m’ho tot en lloc de cantar-ho, m’ho dieu, eh!»
Aquest és el format preferit per molta gent, fins i tot per aquells que gaudeixen amb fruïció de l’energia desbordant dels concerts de Surfin’ Bichos o de Chucho: el format més pròxim, el nu visceral, on es pot apreciar millor què hi ha dins d’aquestes cançons i dins de cadascú.
