Hi ha poca gent en el món del pop que pugui afirmar que té “una veu pròpia”, una manera de composar i de cantar que pren referents tandiversos que sembla que no en tingui cap, i que tot el que fa s’estigui fent per primera vegada. Joan Colomo n’és un.

Mestre dels contrastos, és capaç de fer que la música que es xiuxiueja i la que es balla amb els ulls tancats es donin la mà en una mateixa cançó. En aquest sentit, L'oferta i la demanda frega la perfecció. La foscor conceptual s'embolcalla d'un so lluminós, les emocions a flor de pell s'omplen de significat, i le smelodies fràgils despunten amb tornades altament corejables, com a l’excepcional Consum intern, o a Fantasma, una altra de les moltes joies d’aquest disc. Pel que fa a les lletres, com ja és marca de la casa, allò íntim i allò polític es barregen com si fossin una sola cosa, i les relacions humanes se'ns mostren com un reflex de les relacions econòmiques i polítiques, perquè, en el fons, i això sembla apuntar des del mateix títol, tot són jocs de poder.

Fitxa artística

Veu i guitarra

Joan Colomo