A mesura que avança el segle XXI, que haguera hagut de ser un segle d'esperança, s'accentuen els presagis de grans catàstrofes: guerres, crisi energètica, violació continuada dels drets humans, regressió de les llibertats, i una pandèmia encara no plenament superada. El nostre món, en part pel protagonisme de les xarxes socials, és cada vegada més violent. Assumim, consumim, tants horrors que no ens dóna temps a pensar en ells perquè no formen part del nostre dia a dia. Estem tan ocupats, tan immersos en el nostre xicotet món i consumim les notícies tan ràpid com aquestes se succeeixen, que no ens queda temps per a la reflexió.

Per això hui volem parlar-vos de l'Afganistan. Això no és història, no és Shakespeare, tampoc una tragèdia grega, encara que ho semble, ni és l'espantosa guerra d'Ucraïna. Però igual que ella, la situació de l'Afganistan és també actualitat, està succeint ara davant dels nostres ulls, només que estem mirant cap a un altre costat. I, al contrari que amb els refugiats ucraïnesos, no fem res per ajudar.

San Miquel dels Reis, un espai que va ser en el passat lloc de repressió, és un bon lloc per a parlar de l'Afganistan. Sobretot, d'aqueixes dones i xiquetes que a l'agost de 2021 van tornar a perdre tots els drets com a éssers humans que tan treballosament havien començat a aconseguir: se'ls ha negat el dret a aprendre a llegir i a escriure, a treballar, a pensar, a prendre decisions sobre elles mateixes… i tants, tants impediments que la llista és interminable. Tancades a casa, el seu únic futur autoritzat és donar al país fills amb barba i metralleta, o xiquetes per a ser venudes pels seus propis pares a altres homes com a esclaves sexuals. D'aqueixes xiquetes, d'aqueixes dones sense futur, de les seues històries, va el nostre espectacle.

Això està succeint davant dels nostres ulls. Vivim massa de pressa i ens oblidem que, com a éssers humans, tenim la necessitat, per a deixar un món millor, de sentir compassió, l'únic motor capaç de moure el món.

Rosángeles Valls