EN COL.LABORACIÓ AMB LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

AFORAMENT LIMITAT - TAQUILLA INVERSA

Amb la presència de la protagonista del documental, Lluna Pindado del director de la Fundació Catalunya Europa, Pau Mas i de l'ex-consellera de Justícia i d'Interior, Montserrat Tura.

EL VISIONARI AUDAÇ

La Lluna tenia vuit anys i cap amic li feia cas quan explicava que l’alcalde de Barcelona estava vivint a casa seva. Així que un bon matí Pasqual Maragall va agafar la Lluna de la mà i la va portar a l’escola, al barri de les Roquetes al districte de Nou Baris, perquè aquesta nena que li estava deixant el llit no quedés per mentidera. Al postolímpic 1993 Maragall va decidir instal·lar-se en domicilis de ciutadans corrents de diferents barris, per veure’n les seves quotidianitats. A Roquetes va anar a parar a casa d’en Fernando i de la María Isabel, els pares de la Lluna.

Maragall, que acaba de fer vuitanta anys i pateix Alzheimer, ja no pot recordar ni aquell moment ni aquella nena, però per a ella va ser una vivència tan inoblidable que els directors del documental Josep Maria Mañé i Francesca Català, el van prendre com a punt de partida per reconstruir la vida de qui va ser alcalde de Barcelona, president de la Generalitat i un dels polítics més carismàtics de les últimes dècades. La Lluna Pindado avui té 35 anys i protagonitza el documental, ‘Maragall i la Lluna’. Pindado, que és actriu, apareix en els primers moments del film mentre assaja una peça teatral, el ‘Coriolà’ de Shakespeare, allà on es pronuncia una frase que, si bé no sabem si Maragall la va utilitzar mai, li hauria escaigut d’allò més: «¿I què és la ciutat, si no la gent, el poble?».

Desfilen davant les càmeres una infinitat de polítics (Pujol, Mas, Montilla, Bono, Almunia...), periodistes i amics en entrevistes recollides des del 2013. El fil embasta des de les ‘maragallades’ de les que era «l’especialista de la família», segons el seu germà Pere, fins a les maledicències sobre l’afició a l’alcohol, joc brut en què el pujolisme es va encarregar de tirar els daus, «una guerra que també va guanyar», afirma Ernest, l’altre germà. Però ‘Maragall i la Lluna’ és sobretot un gran retrat personal i un testament polític d’un personatge extremadament popular, inquiet en les idees i heterodox en la seva aplicació.