La multiplicitat de pràctiques sonores (propostes d'escolta, en definitiva) sorgides durant el passat segle, així com en la primera dècada del segle XXI, ha posat de manifest la necessitat d'un nou marc de discussió en la documentació musical i, d'altra banda, l'obertura, en l'espai expositiu, de noves aproximacions a l'estudi del so des de posicions museològiques. En l'espai expositiu, la presència singular en la qual el so es dóna, sense cap cara oculta, genera diversos «problemes», en ocasions greus molèsties per a les institucions. Aquest «estrany», en forma d'espacialitat sonora, suscita diverses preguntes: com hauria d'exposar-se una obra sonora?, com hauria de preservar-se?, com podria classificar-se? D'altra banda, des del punton de vista de la documentació musical, les noves tipologies documentals irrompen i es relacionen amb l'arxiu d'una manera atípica. Altres possibles tasques de la documentació serien donar compte de les limitacions que sorgeixen a l'hora de plantejar la classificació d'un arxiu de música experimental, la catalogació d'una «partitura d'esdeveniment» o d'un paisatge sonor gravat i difós en la xarxa, o quan es pretén possibilitar l'estudi del paper que exerceix –a vegades oculto– el suport (amb so fixat o evocat) en la història de l'art modern.

+ info